La Xina è vicina

Rèpliques

2008-05-17T21:07:00.000-07:00

Temps aproximat de lectura: Més que el dels altres posts

Una catàstrofe de les dimensions del terratrèmol de Wenchuan genera infinitat de titulars, articles, reportatges, vídeos, posts missatges de mòbil, tertúlies de bar, converses d’ascensor, etc… però sobretot genera rèpliques. Tres setmanes després del terratrèmol, dues setmanes després del dol oficial decretat pel govern i mentre esperem que la xifra de morts no creixi més, analitzo breument les rèpliques del sisme.

Les primeres repliques són les palpables sota els peus dels habitants del Sichuan. La possibilitat de noves rèpliques és ben present i real, com ho demostra la del 25 de maig que ha estat la més forta fins ara. Aquestes sacsejades provoquen noves morts, agreugen l’estat físic i anímic dels supervivents, augmentant el seu pànic, i dificulten les tasques de salvament, ajuda i reconstrucció. Un avís de replica del dia 20 de maig va fer que la majoria de veïns de Chengdu, la capital del Sichuan, una ciutat d'onze milions d’habitants , dormissin al ras.

La rèplica de la societat xinesa ha estat exemplar. La xifra de diners acumulad a no para de créixer i els donatius materials arriben des de tot el país, arreu hi ha anuncis i parades que conviden a fer donacions, i no es deixa d’informar a tota hora sobre la catàstrofe

Als damnificats els espera un llarg període de recuperació i assimilació de tot el que ha succeït en un entorn desconegut, desolador i assolat. A la pèrdua de vides humanes i la destrucció dels edificis si ha de sumar l’estat de les infraestructures, que estan malmeses o totalment destruïdes. El govern i els supervivents afronten una tasca de reconstrucció material i psicològica ingent que durarà anys. Les autoritats locals es plantegen seriosament la possibilitat de traslladar l’emplaçament de Beichuan, ja que pràcticament tots els edificis del poble es van esfondrar. Per tal d’intentar oblidar i reprendre el més ràpidament possible la rutina es celebren fires d’ocupació laboral a les zones afectades i les classes ja fa dies que s’han reprès en tendes o barracons. Fins i tot, s’està estudiant seriosament la possibilitat que les famílies que hagin perdut l’únic fill que tenien puguin obtenir un nou certificat que els permeti tenir un altre fill@.

Rèpliques polítiques

L’esdeveniment en majúscules del 2008 a Xina havien de ser els Jocs, però des de principis d’any diferents successos els han arraconat sovint a un segon pla i els hi han robat protagonisme. La cobertura informativa pre-olímpica per part dels mitjans estrangers tampoc és que estigues sent un camí de roses pel govern xinès (contaminació de Beijing, els relleus de la torxa, etc.), però això són engrunes comparat amb la crisi meteorològico-social-ferroviària d’Any Nou, el brot de febre aftosa encara no controlat a l’est del país, els disturbis al Tibet, l’accident de tren amb 72 víctimes a la província del Shandong. Però a hores d’ara, no dic que ningú se’n recordi, però qui parla del Tibet (ni els mateixos tibetans protesten, en una actitud que els honora) , el brot de febre aftosa, en resum, que passa a Xina més enllà del Sichuan? No us penseu que conec la resposta. Si la primera era la rèplica més dolorosa aquesta juntament amb les següents són les més irrellevants per els afectats del terratrèmol, però crec que aquest esdeveniment també té conseqüències en la política nacional i internacional.

La imatge pública de Xina i dels seus dirigents s’ha afermat a escala nacional i ha canviat de manera substancial a nivell internacional, ha passat de botxí a víctima. S’ha de dir que abans del terratrèmol i la reacció dels dirigents, els xinesos ja professaven un gran amor a la pàtria, que crec que sempre ha existit, i que amb els recents atacs contra Xina, sobretot pels fets del Tibet, només ha fet que augmentar. Ja veurem quan els dura el crèdit als principals dirigents xinesos de cara a l’estranger gràcies a la seva actuació en aquesta catàstrofe.

En aquest sentit la resposta d’una altra dictadura, la Junta Militar birmana, la qual rep el suport tàcit de Beijing, al desastre provocat pel Nargis, també ha fet que el govern xinès surti ben parat de la valoració que se’n fa d’ell aquests dies. La Junta va obstaculitzar deliberadament l’arribada d’ajuda estrangera fins tres setmanes després del pas del cicló, quan era obvi que aquesta ajuda era imprescindible des del primer dia, mentre Beijing va acceptar ajuda de Japó i fins i tot de Taiwan, els seus enemics acèrrims de la regió amb els quals sembla que esta entrant en una nova fase de relacions. La Junta semblava més preocupada pel referèndum que havia de perpetuar-la en el poder, que en els seus “votants”. El dol oficial decretat per la Junta més de dues setmanes després del cicló era un gest superflu sense correspondència amb la seva actuació sobre el terreny. En canvi, el dol oficial decretat pel govern xinès i els tres minuts de silenci del dia 19 em van semblar una mostra sincera de respecte i d’afecte cap a la població del Sichuan, esperem que aquest dol sigui el primer d’una sèrie d’accions per millorar la qualitat de vida d’aquesta gran província agrícola de l’interior de Xina, això sí que seria un gran canvi.

En l’àmbit nacional, el polític que ha recollit la majoria d’elogis és el primer ministre: Wen Jiabao (digueu-me “avi”)

Per qui no sàpiga qui és, Wen Jiabao és un senyor baixet amb cara d’avi petanquero que es tenyeix el cabell i és de la línia dura en l’assumpte del Tibet. Em sembla que algun dia l’he vist en bicicleta passant a recollir la seva néta a l’escola que hi ha al costat de casa. La seva feina és la del bomber, per no dir el que es menja els marrons i dóna la cara pel Partit, i es dedica a apagar focs amb la seva clenxa impecable.

Aquesta imatge de “ministre del poble” del senyor Wen ja ve de lluny. A finals de maig de 1989 formava part del grup de polítics encapçalat pel llavors Secretari General del Partit, Zhao Zhiyang (sector moderat), que va anar a visitar als estudiants concentrats a la plaça de Tiananmen i els va demanar que aturessin la seva campanya de protesta. Zhao Zhiyang era partidari de la negociació en contra dels plans de l’ala dura, encapçalada per Deng Xiaoping, que finalment va resoldre el problema desplegant l’exèrcit a Beijing.

També s’ha guanyat la simpatia dels ciutadans amb les seves visites a malalts de sida o miners, un col·lectiu que registra cada any unes 6.000 morts a causa de les paupèrrimes condicions laborals. Durant la crisi d’Any Nou va anar a tranquil·litzar a les masses a l’estació de tren de Guangzhou i es va menjar el tradicional plat de peix del sopar d’Any Nou amb una família comú.

L’apoteosi però s’ha produït amb la seva actuació en aquesta darrera crisi. Va arribar al centre de la tragèdia només unes hores després del sisme. Va coordinar esforços des del terreny (és geòleg de formació, o sigui que sabrà algo de terratrèmols i esllavissades, no?) i va restar al Sichuan els primers quatre dies fins que va ser rellevat pel Secretari General Hu Jintao, que no li arriba ni a la sola de la sabata en quant a popularitat perquè és un peix bullit, i de nou va tornar al Sichuan per seguir de prop les tasques de salvament. A més s’ha prodigat per tota la província oferint el seu consol i presentant-se com “l’avi Wen”, un apel·latiu que s’afegeix al del “ministre ploraner”. L’actitud de Wen es salva de les crítiques, no com Tan L i el cap del Partit Comunista de Mianyang que ha estat durament criticat en fòrums d’Internet per la seva falta de respecte a les víctimes. Tan Li apareixia amb un somriure d’orella a orella mentre caminava darrera Hu Jintao en una visita oficial d’aquest últim a Mianyang.

Deixo ben clar que no voldria pel meu govern una dictadura comunista, però s’ha de reconèixer que aquest cop el govern xinès ha actuat com un govern responsable preocupat pels ciutadans i ha dedicat tots els recursos dels que disposa per ajudar a la població afectada. Els mitjans desplegats juntament amb la llibertat informativa ha suposat una millora respecte d’altres crisis que han succeït a la Xina. Les causes del canvi poden ser principalment dues: la magnitud del desastre o la “pressió” a la que esta sotmesa Xina, sota vigilància de la comunitat i la premsa internacional. M’inclino a pensar que és la primera la causa que ha guiat els dirigents xinesos i si és la segona, doncs que es reconegui almenys que aquesta vegada globalment ho estant fent el millor que saben, i deixem les crítiques per altres assumptes en que se les mereixen molt més.

Rèpliques negatives

D’espavilats i corruptes n’hi ha a tot arreu, però dol que s’aprofitin de les circumstàncies tràgiques que esta patint la gent del Sichuan per fer els seus negocis. S’han denunciat casos d’estafes per Internet en que els estafadors apel·laven a la caritat dels internautes fent-se passar per víctimes del terratrèmol i donaven un número de compte on ingressar els diners. A Birmània també hi havia gent demanant ajuda humanitària a les vores de les carreteres que no havien estat víctimes del cicló, la ajuda humanitària de l’ONU es ven als mercats i les empreses afins a la Junta han obtingut l’exclusivitat dels treballs de reconstrucció a la zona afectada pel Nargis. A Xina tot i que s’han detectat casos de corrupció relacionats amb la distribució de la ajuda humanitària sembla que s’estan realitzant esforços per eradicar aquests delictes a la zona afectada pel terratrèmol. La pudor de la corrupció també envolta la construcció de segons quins edificis, especialment les escoles, que es van esfondrar com un castell de cartes. Aquests fets s’estan investigant i a partir d’ara tots els edificis nous que es construeixin a la zona hauran d’incloure mesures estructurals contra terratrèmols. La negligència també es castiga amb duresa, la imatge del Partit està en joc. Una bona gestió de la crisi és essencial per al futur dels damnificats i per generar confiança en el partit, en cas contrari, el Partit en podria sortir molt malparat

Dada curiosa

Corea del Nord ha contribuït amb un donatiu de 100.000 dòlars a la causa solidària pel terratrèmol del Sichuan. Personalment crec que nacions tan empobrides com Corea del Nord no cal que realitzin aquestes mostres de gratitud, seria més adequat que aquests diners els destinessin a resoldre els seus propis problemes. Un gest tant estrafolari només pot ser fruit d’algú com Kim Jong-il, el líder retorçat i megalòman de la República Hereditària i Democràtica de Corea.

Les fonts d’aquest post són:

South China Morning Post (diari de Hong Kong)

China Daily

Xinhua (Agència oficial de notícies xinesa)

La Vanguardia

BBC

The Observer

Web Relief (mapes amb dades). Senzills i entenedors

Observatorio de la política china

He dedicat unes hores a recopilar la informació. En un principi hi havia més links del South China Morning Post, que finalment no he pogut incloure perquè han “caducat” i les notícies han passat a l’arxiu. Amb un fet d’aquesta magnitud es poden fer centenars de posts cada dia, jo he preferit fer-ne un al cap d’unes setmanes per tenir una mica de perspectiva i veure com anava la cosa. Segurament demà ja hi haurà dades desfasades i m’he deixat de comentar altres aspectes, però en algun moment s’havia de fer el post, no?

La niña tiene tumbao

2008-04-21T01:06:00.000-07:00

Torna el bloggaire més prolífic de la historia recent amb notícies de l’Ambaixada Papito Cubana Sabrosón. Avui faré una excepció i comentaré un fet d’actualitat, com un bon diari. Abans d’ahir en motiu de no sé que l’ambaixada cubana a Beijing va organitzar una festa com cal, no esperava menys del compañero Pereira (l’ambaixador). El ritme de la música arribava a les teves oïdes abans que poguessis veure l’ambaixada i un cop dins, l’ambient de la festa i la temperatura gairebé estival van transformar el pati de l’ambaixada en la pista de ball d’una discoteca a l’aire lliure. Abans d’arribar allà una font no informada ens va advertir que l’entrada era gratuïta però que la teca es pagava a uns 9€. A vosaltres occidentals això us semblarà barat, però no podia ser que una país d’economia socialista ens claves aquests preus a uns pobres estudiants. Efectivament no va ser així i teníem cervesa i mojitos a 0,9€, entre d’altres, això sí el menjar mitja hora després que comences la festa ja s’havia acabat. Però no como no hay mal que por bien no venga quan vam sortir buscant sopar vam trobar una cafeteria on preparen uns entrepans boníssims, llàstima que quedi una mica lluny de casa.

Després amb l’estomac ple vam tornar a ballar i a degustar uns mojitos. A mover el body, mi amol. De Alto Cerro voy para Marcane, reguetón, bailarrr, bailarrr, bailarrr. L’ambaixada cubana de Beijing és troba dins d’un recinte una mica més gran que la majoria d’ambaixades que es veuen per Sanlitun (l’altra zona d’ambaixades de Beijing), que semblen prefabricades, ja que són totes molt similars, amb algunes excepcions com les fortaleses de Canada i d’Austràlia o el disseny de portada de revista de l’ambaixada d’Holanda. Les que encara no he vist són les de potències com EE.UU, Rúsia o Anglaterra. El tamany de l’ambaixada cubana suposo que es deu al “tamany” de les relacions amb Xina. L’interior de l’ambaixada, almenys el saló que tothom travessava per anar al lavabo, era força auster. És un saló de parets blanques i pràcticament nues sinó fos per un parell de quadres abstractes. Els mobles i el tresillo acompanyaven en el sentiment.

Sospito que la festa era simplement una excusa amb finalitats comercials perquè hi havia uns quants anuncis de l’agència de turisme de Cuba, una de les bandes que va animar el cotarro era la banda “Havana Club” i durant tota la nit es projectava el nom d’Havana Club a la façana. Hi havia uns pòsters que anunciaven la “Fiesta de la Juventud”, ves a saber potser d’això anava la festa, joventut n’hi havia i també bastants xinesos que intentaven infructuosament seguir els ritmes cubans. Tot i que la festa va acabar d’hora i la banda “Havana Club” no era la millor del món, l’ambient d’una festa cubana a Beijing a l’aire lliure no té preu, per aquí no se’n fan gaire d’aquestes. I el Salsa Caribe no és el mateix.

El desgel

2008-03-12T00:57:00.000-07:00

Per què penjo ara el post anterior si es de fa pràcticament dos mesos? Senzillament perquè vaig oblidar fer-ho quan havia acabat d'escriure'l. Durant tot aquest temps he cregut que sabíeu que estava de viatge pel Sud-est asiàtic, però al final ha resultat que només ho sabien els més propers. Per altra banda, aquest despiste m'ha permès el·ludir les meves responsabilitats durant un mes i mig, ja que en l'anterior post prometia actualitzar el blog durant el viatge explicant-vos que tal anava la cosa i, com jo mateix m'esperava, no ho vaig fer. Però ja n'hi ha prou, fa dos mesos que no escric res i vosaltres no us mereixeu aquest tracte. Sou els millors, heu seguit entrant al blog sabent en el fons que no hi trobaríeu res de nou, però ja s'ha acabat l'espera. Això no vol dir que en aquest post parli del viatge, això ho faré més endavant si m'inspiro, però de moment teniu els links amb les fotos a la dreta de les vostres imatges (són quatre links amb els noms dels països que hem visitat). A l'apartat de links sobre Xina hi ha dos blogs nous que s'afegeixen a la galàxia Beiwai (la meva universitat), un es diu Gall de Ferro, fa dos o tres mesos que tira i l'altre més recent es diu Politica China. Jo els visito cada dia.

Vam tornar a Beijing fa dues setmanes des de Kuala Lumpur via Guanzhou (Cantón). Només baixar de l'avió a Guanzhou la pluja i la contaminació entelaven el cel i els nostres ànims. Ja tornàvem a ser Xina, l'havia oblidat fàcilment i l'aterrissatge va ser una sacsejada. Vam arrossegar-nos unes hores per l'aeroport de Guanzhou mentre esperàvem el vol cap a Beijing. Que ho farà que tot i ser un aeroport intercontinental d'arquitectura moderna i asèptica no deixi de tenir un aire xinès? Serà perquè no es poden trobar diaris en anglès, o pel fet que només hi ha un ordinador amb connexió a Internet en tot l'aeroport o perquè només venen menjar xinès, no ho sé, però tot plegat queda lluny de la indústria turística del Sud-est asiàtic. Em vaig menjar uns fideus instantanis a veure si aconseguia connectar amb la meva vida anterior al viatge, no va funcionar. A Guanzhou no hi feia bon dia però almenys no feia fred, a Beijing sí. Passar de 30 graus a 5 el mateix dia no és recomanable. Només baixar de l'avió em va caure el moquillo. Això no falla mai, és impossible mantenir netes les vies respiratòries a Beijing. Ara sí que ja no hi havia res a fer, no es podia tornar enrere, s'havia acabat el sol i tornaven les malles sota els pantalons. I a sobre era diumenge.

Per sort aquesta depressió post-vacacances va durar poc, la primavera ja ha arribat a Beijing, tinc un horari de classes immillorable i sembla que l'arribada massiva d'italians garantitza partidets de futbol més o menys seriosos fins a final de curs. Però el més important de tot, que vaig tardar uns dies a apreciar, és que els quatre mesos que havia viscut a Beijing havien valgut la pena, tenien un valor. Aquesta és la sensació que trobava a faltar mentre estudiava xinès a Barcelona. Sortir una temporada i després tornar et dóna una perspectiva necessària per analitzar la teva experiència. Tot i la immensitat de la Xina i la infinitud del xinès em permetia la satisfacció de pensar "això em sona"," aquí ja hi he estat", en definitiva, que hi ha una base, i això, sobretot en l'aprenentatge del xinès, reconforta. La ironia és que no va ser fins dos dies després d'arribar que vaig recordar com s'escrivia el meu nom en xinès, ho vaig recordar quan vaig tornar a la rutina d'omplir un formulari i tot seguir pagar, és estrany que no es tractés d'un dipòsit*.

L'arribada del bon temps ha enterrat la roba d'hivern a l'armari i ha fet desaparèixer el borrissol del meu malic. Abans de marxar de viatge cada matí em treia una quantitat inusual de borrissol per una persona que es dutxa cada dia i ara ja no, com és? Crec que això és la prova irrefutable que les mesures contra la contaminació del govern xinès van ben encaminades. Unes altres mesures que també es noten són les relacionades amb el transport i el trànsit. Autobusos i vagons de metro nous amb indicacions en anglès i noms en pinyin per almenys poder llegir el nom del lloc on vas, noves tanques per separar els dos sentits de la circulació, guàrdies urbans afegint desordre al caos del trànsit pequinès (es circulava millor sense ells, el "tot s'hi val" té la seva lògica), voreres senceres i més amples amb rajoles noves, etc. Els Jocs són a tocar però sembla que s'hi hagin posat amb l'arribada del nou any, abans de marxar de vacances no hi havia aquest frenesí. A veure quant duren aquests canvis un cop s'hagin acabat els Jocs.

Saturday Night Fever.

Això és el que fan els conductors del metro a cada parada

Una tornada sempre suposa retrobar-se amb vells amics i la gent del barri, és a dir, el fruiter, el mecànic de bicis, la sabatera, el del bar dels pinxos i el meu veí de sis anys. Segueixo sense entendre les bromes del fruiter, només l'entenc quan torna a la conversa recurrent de preguntar-me on és l'Anna i dir-me que jo sóc un bon tio perquè vaig a comprar mentre ella és a casa, d'aquí no passem. I el seu company, el verdulaire, últimament està molt callat però segur que no tardarà a fer-me una pregunta sobre economia, li encanta preguntar pel canvi de divises. Això si que són converses profundes, la escuela de la calle. Fa poc s'ha incorporat un nou personatge dins l'esfera dels serveis que tinc a prop de casa, és el repartidor d'aigua, ja veurem si tenim l'estricta relació repartidor-client o es deixa anar amb les preguntes de manual: d'on ets, que fas aquí, quan cobres, quan vas arribar, fins quan et quedes, etc.

Així com la gent del barri no ha canviat gens, tampoc ho ha fet l'eficàcia de l'ambaixada espanyola. No he pogut votar perquè no he rebut les butlletes a temps i segueix proporcionant anècdotes com la següent. Uns companys espanyols que estudien en una altra universitat és van trobar amb una emergència mèdica que realment requeria atenció urgent. A l'hospital de l'assegurança mèdica de la beca se'ls van treure de sobre, llavors desesperats van trucar a l'ambaixada espanyola i l'altra banda del telèfon algú va respondre: <>. Es pot dir que és una anècdota perquè va acabar bé, però quan et trobes amb respostes com aquesta en un moment com aquell escanyaries algú. Una altra anècdota més graciosa és la d'unes amigues que es van anar apuntar a un poliesportiu per poder anar a la piscina. Primer es van apuntar i van pagar, després van anar a la piscina i van veure un seguit de xinesos amb ulleres de carrer entelades que amb prou feines flotaven i alhora escopien dins la piscina i, per últim, abans de marxar, es van desapuntar i els van tornar els diners. No podia parar de riure mentre em descrivia la poca traça amb la que neden els xinesos. Durant les seves vacances a les Filipines aquesta mateixa amiga havia vist un grup de turistes xinesos preparant-se per fer submarinisme amb ulleres i patos, tardaven una hora a preparar-se, semblava que anessin a fer submarinisme de veritat, llavors arribats el moment es llançaven a l'aigua i flotaven un parell de minuts agafats a la barca. Està clar que els xinesos no guanyaran l'or a les proves de natació. L'últim acudit que he sentit aquests dies és un que diu que la meva universitat és coneguda per la bellesa de les seves estudiants. Ric per no plorar.

*Quan arribes a Xina i t'instal·les a la universitat o en un pis pagues dipòsits per tot servei o producte que adquireixes durant la teva estada. Quan s'acabi el curs i ens tornin els dipòsits
entrarem a la llista Forbes com a nous rics xinesos.

S'esta gestant un viatge (de la hòstia)

2008-01-11T18:24:00.000-08:00

La gestació*

Quan molts de vosaltres comenceu a llegir aquest post jo segurament ja seré a Laos. El "Xina e vicina" abandonarà temporalment els temes xinesos però tranquils que no penjo el "tancat per vacances". Intentaré sempre que la tecnologia i les ganes ho permetin anar actualitzant el blog amb fotos i comentaris sobre la ruta que farem l'Anna i jo.

En un principi vam ser molt ambiciosos i abans de visitar Laos, Cambodja, Tailàndia i Malàisia volíem passar uns dies a Guizhou i Yunnan, dues províncies de la Xina meridional. Fins i tot vam pensar que abans de començar el viatge podíem fer una escapada a Haerbin (Nord de la Xina) a veure el festival de les escultures de gel. Finalment però, a mida que passaven els dies, vam anar limitant l'itinerari fins a decidir-nos per un viatge exclusivament pel Sud-est asiàtic.

Entrarem a Laos segurament demà al migdia (matinada hora espanyola) en autobús. Avui hem volat de Beijing a Kunming (capital del Yunnan) per agafar un bus nocturn amb lliteres que ens portarà fins a Jinhong on a la matinada agafarem el bus que ens portarà fins a la frontera xino-laosiana.

Per cert arribar a Kunming des de Beijing ha estat com rebre una transfusió de sang en un moment agònic. Hem deixat enrere el fred, la contaminació, els exàmens de Beijing i ens hem trobat de sobte amb la primavera, el cel blau, el sol, els 20 i pico graus, LES VACANCES. I es que fins que no surts de Beijing no te n'adones d'on estàs ficat. Es un univers dominat pel gris, sobretot a l'hivern, i les classes. Com canviaria Beijing si pintessin els edificis de colors clars. Kunming es la ciutat més maca de la Xina de totes les que he visitat fins ara, i no ho dic per l'estat d’excitació en el que em trobo, es cert. Nomes pel fet de que pots trobar pernil salat prou bo, ja val la pena fer una visita a Kunming

Be me'n vaig pitant que surt l’autobús.

Me lo corta finito

*En realitat la foto es del dia abans d'agafar l'avió cap a Xina, el juliol passat, i no cap a Kunming però igualment mola, no?

Cap d'Any i tonyiou (Dame la alternativa)

2008-01-11T00:05:00.000-08:00

Bon any occidental a tots els lectors d'aquest blog

Passaran Almodovar y sus chicas, Ferran Adrià i les seves deconstruccions milionàries juntament amb una plèiade de cuiners vascos, Alonso i la seva mandibula subcampiona del món, Rafael Nadal i les columnes dòriques que li surten de les espatlles, les gires asiàtiques del Barça i del Madrid, l'any d'Espanya a Xina (estaria bé poder llegir un informe valorant la seva repercussió*), però tots seran intents infructuosos per canviar l'imatge d'Espanya a Xina...Abans que tot això a Espanya hi havia Toros i Paella. I pels xinesos d'avui en dia, sobretot tonyious (pronunciació xinesa de toro).

Quan parles amb un xinès la primera pregunta que et fa és d'on ets. Hi ha dues opcions, contestar o deixar-li endevinar. Si esculls la segona gairebé sempre dirà nord-americà. Per cert, Estats Units ha deixat de ser l'enemic per passar a ser un model en molts aspectes per a molts xinesos (anem malament). Però tornant a l'interrogatori, llavors li respons que s'equivoca i li dius que ets d'Espanya (Xibania) i automàticament ell dirà: Ah!Tonyiou!. Al principi penses que és curiós, però quan t'ho diuen gairebé tots els xinesos siguin d'on siguin i de la condició que siguin et comences a preguntar com cony ho saben. És veritat que és una tradició típicament espanyola molt fàcil de conèixer, però us juro que Espanya queda molt lluny de la Xina i la visió xinesa de l'estranger en general és força reduïda. Un es pregunta d'on han tret la informació. Fins que algú em va dir que fins no fa gaire en un dels molts canals de televisió xinesos emetien corridas de toros. Olé!

M'hagués agradat veure una família xinesa seguint les veròniques de José Tomas i fent comentaris del pal:

非常好的工作!: Una faena mu' buena!

非常大的斗牛!: Vaya morlaco!

他该耳朵和尾巴!: Se merece las orejas y el rabo!

Triunfarà a la Xina la pel·lícula on Adrien Brody interpreta a Manolete?

La paella no arriba a la popularitat dels toros, però en cercles més exclusius n'han sentit a parlar. Suposo pel fet que és un plat d'arròs amb una mica de tot, un plat que podria ser xinès perfectament. La setmana passada li vaig preguntar a la xinesa amb la que faig intercanvi d'idioma si li agradaven els plats espanyols i em va respondre que no gaire perquè tenen molt oli (té collons la cosa, com si el menjar xinès no en portes igual o més) i són molt díficils de preparar. La pobra es pensava que cada dia per dinar ens fotíem una paella. I això que fa una assignatura de cultura espanyola, però els tòpics són tòpics i sempre existiran.

També triomfa bastant el flamenc quan alguna companyia s'aventura a venir fins aquí. La Sara Baras l'any passat, dins de la programació de l'any d'Espanya a Xina, va fer dues actuacions a Shanghai en les quals es van esgotar les entrades i va aconseguir que els xinesos l'aplaudissin durant un quart d'hora després de les actuacions. El furor del flamenc els descoloca.

Sovint quan dic que sóc d'Espanya afegeix-ho que és a Europa, sobretot des que un dia en un petit bar d'aire occidental al sud de la Xina on sonava la banda sonora de "The Constant Gardener" ens van dir que allò era música espanyola. Som a tocar de l'Àfrica però no tant.

Per cert, els xinesos passen olímpicament de l'any nou occidental, tot i els anuncis felicitant l'any nou de part de les autoritats locals. Fan servir el calendari gregorià, però les tradicions estan per algo, l'any nou comença el 7 de febrer. L'any que ve serà l'any de la rata.

*L'any 2007 va ser l'any d'Espanya a Xina. Tota la ciutat n'anava plena. Ja ja ja...
No he assistit a tots els actes, però em sembla que se n'ha parlat més a Espanya que aquí. Em sembla que més aviat ha servit per fer més recepcions de benviguda a l'ambaixada espanyola per als Prínceps, Els Reis, la pansa arrugada de la De la Vega i algun v.i.p. més que s'haurà deixat caure per aquí per fer-se la foto de rigor. El Piscinas ha estat ocupat, no sabia si menjar primer el canapè de caviar o el de pernil. Per cert gràcies a la professionalitat de l'amic periodista Dani Mendez podeu escoltar l'entrevista i llegir els comentaris que van dur a la fama a "El Piscinas"

Mr.Gold, suposo?

2007-12-27T14:05:00.000-08:00

Sí, jo mateix.

Recentment he estat desaparegut, ho sé. No ha arribat a tres anys, com va fer el Dr. Livingstone, però deu n'hi do tenint en compte que un blog s'ha d'actualitzar sovint.

Però per què Mr.Gold i no Marco Polo, Pato Pekín, Sr.Tocien, Rollito Primavera o d'altres xorrades vàries? Doncs senzillament perquè dels tres noms xinesos que he tingut és el millor, i tot i que sembli una contradicció m'agrada més com sona en anglès. O era una paradoxa?

Quan feia classes de xinès a Barcelona, el primer any la professora ens va dir com seria el nostre nom en xinès. El meu nom va ser reduït a un sol caràcter, és a dir, a una sola síl·laba. Dic reduir perquè tot i que en català també té una sola síl·laba en xinès no són habituals els noms tan curts, directament em sembla que no existeixen, però no n'estic segur. Aquí es porten els bísil·labs i algun trisíl·lab. Si tot es pot expressar en una o dos síl·labes, per què en vols més?. Bé no ens desviem del tema, a Barcelona el meu nom xinès era:

金

jin

(que vol dir or)

A la universitat de Nanjing, on vam estudiar a l'estiu, vaig mantenir el meu nom xinès i el primer dia de curs quan em vaig presentar el professor va exclamar: Oh, Mr. Gold! I em va agradar. Però a Beijing, la capital, les universitats volen noms xinesos i bisíl·labs. O sigui que el dia de la prova de nivell ja em van canviar el nom. On vas amb un nom tan curt? Jin què?.

Llavors el meu nom va canviar a un altre que no recordo, perquè només va durar un o dos dies, però que s'assembla molt al que tinc ara. L'últim bateig va córrer a càrrec de la meva professora de Hanyu (gramàtica). Va canviar el primer caràcter de l'anterior nom, l'efímer, i va mantenir el segon. El resultat va ser:

盖姆

gai mu

El primer caràcter és polisèmic. El significat més comú és tapa. Vegeu la data de caducitat a sota de la gai, però jo prefereixo el significat slang que vol dir super, meravellós, excel·lent. El segon caràcter vol dir infermera. Sóc la infermera excel·lent! Evidentment com podeu comprovar per la transcripció fonètica (pinyin) de sota els caràcters el meu és un nom per semblança fonètica. Les altres opcions són que et posin un nom amb semblança fonètica però amb un significat coherent i poètic, i no un de surrealista com el meu, o directament un nom xinès que no tingui res a veure amb el teu nom original.

Bon Nadal！

祝圣诞快乐!

La generació dels petits emperadors

2007-12-11T09:32:00.003-08:00

Simplement us passo una noticia que he llegit a la web en espanyol Spanish China i que m'ha semblat interessant. Tracta del fenomen del divorci en la primera generació acomodada de xinesos. La traducció no és la millor del món, però que hi farem.

雪风 (Neu i vent)

2007-12-11T05:13:00.000-08:00

El camp d'esports de la uni

Ahir va nevar a Beijing per primera vegada aquesta tardor. Va ser una manera original de començar la setmana. No m'ho esperava, abans d'ahir no semblava que ahir pogués nevar. De fet a Beijing hi neva poc, el curs passat només ho va fer dues vegades. El cel de Beijing no té terme mig. O fa un dia clar amb un cel blau espaterrant sense ni un núvol o bé hi ha una capa espessa de núvols d'un color merda d'oca farcits de contaminació que cobreixen tot el cel. Aquests últims dies són idonis per la frase: "Avui em sento ocre". Els que saben que vol dir la frase ja l'entendran.

Tot i la blancor de la imatge, la neu només va servir per enfarinar el paisatge, a la tarda ja s'havia fos gairebé tota. Avui tornava ha haver-hi un cel blau que feia mal als ulls i començava a fer fred de veritat, com dijous passat quan vaig anar amb la classe a BeiHai*, un estany que hi ha al centre de Beijing. La setmana passada ja estava pràcticament gelat.

北海

L'avanç del gel

Hi ha una cosa que em preocupa de l'arribada del fred. Els nens petits seguiran vestint el tradicional model "Ojete al fresco"?

Ojete morenete

És una foto que no podia faltar en un blog sobre Xina, tengui! Però tinc un falti, la d'un xinès clapant en el lloc més inversemblant, en la postura més incòmoda i a poder ser en hores de feina. No em costarà gaire trobar aquest cromo, el pots veure per tot arreu.

Gràcies Lluis per la foto del camp d'esports.

*BeiHai vol dir literalment "mar del nord". Són una mica grandiloqüents els xinesos. El Bei és el de Beijing i el Hai el de Shanghai

Només heu de...

2007-12-10T04:22:00.000-08:00

La torre de la televisió

fer veure que mengeu i ja està. Així de fàcil era la feina. Un parell de preses i cap casa amb 300 kuais* a la butxaca. Al canvi són més o menys 30 iurakens. Perquè us feu una idea amb una mica menys de 300 kuais em vaig comprar la bici que tinc aquí a Beijing. No és una meravella però si d'aquí un any no s'ha desmuntat o no me l'han robat ja serà molt. Amb 300 kuais també poden posar-se com el Quico 4 persones al restaurant coreà amb unes bones racions de carn a la brasa.

Però a Xina no es oro todo lo que reluce, com diu la Guia Lonely Planet. L'Anna i jo havíem quedat amb un xinès a les 7:00h del matí d'un dissabte per gravar un anunci. Ell volia estrangers, nosaltres la fama. Vam quedar a la porta de la uni perquè "els estudis" estaven a la torre de la televisió, que es troba a 5 minuts caminant de la nostra uni.

A les 7:30 no venia cap xino i vam trucar. La resposta va ser: Ho sento, ho sento ja no us necessitem. Me cagum el p... xino, em fa llevar més d'hora que si anés a classe i després em deixa tirat. Ja que estàvem llevats i totalment desvetllats vam anar a fer el dominguero al Carrefour (Jialefu) a comprar-nos una torradora. Només ens faltava anar amb un xandall de tactel. Les traduccions xineses de noms de marques occidentals és mereixen un post, per tant, ja us explicaré un altre dia què vol dir Jialefu.

Al Jialefu hi havia gent fent cua abans que obrissin a les 8 del matí. Us ho xuro! No sé si es fruit del consumisme xinès desenfrenat d'avui en dia o és que encara se'n recorden de l'escassetat d'altres temps i volen ser els primers a entrar a les botigues. Avui en dia això no és problema perquè a Xina és pot trobar gairebé tot i en quantitats industrials. Dic gairebé tot perquè per exemple no hi ha tampaxs amb aplicador. Tenedlo en cuenta queridas amigas.

Com sempre vam sortir amb més coses de les que anàvem a buscar, crec que pocs occidentals es resisteixen a passar per davant de les prestatgeries on hi ha els productes d'importació i no comprar res. Importació és sinònim d'exotisme, però quan ets fora l'exòtic ets tu, per tant allà es on hi ha les olives, l'oli d'oliva, la pasta, la salsa de tomàquet, el formatge, els cigrons, les llenties, etc. Fa temps que mengem com si fóssim a Barcelona o gairebé. El menjar xinès no és de consum diari. No puc. Odio el tofu.

Després del Jialefu vam tornar cap a casa i més o menys a les dues ens disposàvem a dinar quan... Ring, ring.

-Wei? (Si?, en xinès. En realitat crec que no vol dir res, es per dir algo i que l'altre sàpiga que hi ha algú)

- Necessito un noi per gravar l'anunci

- Doncs, ara hi anirà tum pare (això és mentida, encara no sé insultar en xinès, però sé el verb insultar, algo és algo). Segur que tinc feina ara?

- Sí, Sí, Sí, Sí, Sí. Però has de venir ara.

- Ara?!! Estic a punt de dinar. (Però em vaig menjar l'orgull i vam agafar un taxi per arribar abans. Em van dir que em pagarien el taxi)

Un minut abans d'arribar a la porta de la uni em tornen a trucar i em tornen a dir que no em necessiten. Què?!!! què?!!!. No m'ho podia creure, i a sobre se n'anava. Li vaig dir que s'esperes, que volia parlar amb ell cara a cara. Quan vam arribar al lloc el xinès ja no hi era, vaig trucar per veure si alguns dels xinesos que hi havia per allà agafava el telèfon però res. Vaig tornar a parlar amb ell i se'm va treure de sobre. Putos xinos!!!! Ei, però que consti que no tinc res en contra dels xinesos.

Però el tema està solucionat, ara l'Anna té dues feines. La primera és de model de nus per a pintura (sí, sí quina gràcia però el primer que pensi en l'Anna en boles el matxaco) i la segona d'algo una mica estrany. L'oferta deia que buscaven un espanyol que havia d'escoltar unes gravacions per corregir-les. Això és cert, però no s'ha de fixar en possibles errors d'entonació o sintaxi sinó en si està ben gravat i no se senten sorolls de fons. 700 frases i 4 hores del tirón. Diu que s'ho passa teta. En realitat acaba amb el cap com un bombo.

*(a.k.a yuan, en el mercat de divises)

"El Piscinas"

2007-12-05T17:16:00.000-08:00

Carlos Blasco Villa "El Piscinas" va néixer a Fuentelecina, Guadalajara, però va passar la seva infantesa a Arévalo, Ávila. És de secano.

Ha voltat per mig món, és diplomàtic. No oblidem però que al cap i a la fi és un funcionari espanyol. Ha treballat en molts països, però fins ara només havia estat a ambaixador a Brasil. Això marca. Platjeta, garotas, samba, caipirinhas, futebol, Rio de Janeiro, Copa Cabana, etc. Després uns anys a Portugal i Marroc, i de cop i volta, sense saber com, el col·loquen com ambaixador a la Xina. Hòstia la Xina! La potència del segle XXI, el drac d'Orient, el lloc on totes les empreses i països han de tenir-hi seus i ambaixades per establir convenis, firmar pactes, inaugurar fàbriques i fer-se una foto per ser algú en aquest món. Suposo que un lloc de tanta responsabilitat li hauran encarregat a algú capaç. I es clar que sí, "El Piscinas" és garantia d'encert, no decep mai.

L'agost passat només arribar es va arremangar les mànigues i va començar a treballar de valent.

Primera mesura: Reduir l'horari per plegar a les 14:00h. Bravo!. Així d'aquesta manera la comunicació amb Espanya és escassa, per no dir nul·la, ja que quan ell plega a Espanya comença la jornada laboral (Hora peninsular 7:00h., a l'hivern i 8:00h. a l'estiu). Els empresaris estan que trinen. Però que sabran ells, "El Piscinas" ho ha fet per treballar millor, no el poden molestar quan treballa.

Segona mesura: Encarregar la construcció d'una piscina al jardí de l'Ambaixada. Bravissimo!. No sabeu la calor que fa a Beijing a l'estiu. No es pot treballar a l'oficina, quin suplici!. Necessita un bany de tant en tant per refrescar les idees. No sé de qui depèn concedir el permís d'obres, però sàviament se li ha denegat a l'ambaixador aquest luxe.

I a sobre segons es diu en els cercles espanyols de Beijing el seu anglès és pèssim i la tramitació de tot tipus de documents a l'ambaixada va més lenta que una tortuga lisiada. Viva nuestro embajador!

Tota aquesta informació l'he tret d'una notícia d'Iberglobal, a la que malauradament ja no es pot accedir, on es resumien les crítiques que havia fet Pedro Nueno* a Carlos Blasco Villa en el transcurs d'una entrevista a Radio Intereconomia. Gràcies Jaime pel link.

*Pedro Nueno és president executiu de CEIBS (China-Europe International Business School) una escola de negocis amb seu a Shanghai.

Aprengui del mestre Sr.Ambaixador

2007-11-28T02:53:00.001-08:00

Així de romàntic, i alhora prosaic, posava per la càmera abans de marxar de casa cap a la Xina. Concretament la foto és del matí següent a la festa de comiat, com és obvi per la fregona. Vaig dormir molt bé, tot i acabar bastant perjudicat, i mentre netejava el terrat em vaig animar a fer unes fotitos, en plan Friedrich. Per cert, això és el meu terrat, ho dic perquè molta gent no l'havia vist fins el dia de la festa i van quedar impressionats de les vistes. Hi ha uns quants que segueixen sense veure'l (ehem...)

Bueno això intenta ser un post de presentació d'aquest blog. Al final m'he animat. Al principi d'arribar a la Xina no volia escriure un blog perquè sabia poques coses de Xina, molt poques coses de Xina i no m'hi veia en cor. Ara no és que en sàpiga gaire més però tinc ganes d'escriure i tinc molts temes per explicar-vos. Si són interessants o no ho deixo a la vostra consideració.

Quan vaig començar a donar voltes a això d'escriure un blog, en una de les primeres coses que vaig pensar va a ser en el títol. No em sortia res fins que vaig pensar en "Xina è vicina". Això m'ho deia de tant en tant el meu pare abans que jo marxes. Era una manera irònica de treure ferro al fet que la Xina és una mica lluny de Catalunya, perquè si el meu italià d'oïda no falla, això vol dir que la Xina és a prop, no? (Diego i Clara C. ja em corregireu si no és així). Bé doncs, abans d'escriure aquestes línies, buscant informació sobre la susodicha frase, em vaig enterar que era el títol d'una pel·lícula italiana dels 60. Jo no l'he vist però ja me l'estic baixant per saber de què estic parlant. Per si algú vol buscar la pel·li el títol original és"Cina è vicina", jo l'he catalanitzat. Resulta que no sóc el primer en tenir la idea de batejar una web o blog amb aquest títol, però me la suda, quan ho vaig pensar no coneixia les altres webs, per tant la meva idea és tant original com la primera.

Per acabar aquest primer post, una altra foto. Me la va enviar abans d'ahir la meva mare. És del dia que marxàvem, poc abans d'agafar l'avió. M'encanta la cara de tonto que faig barrejada amb una sensació de por, pensant "on collons te'n vas?". Observeu el flotador de platja que m'enduia de sobrepès. Per si algú està interessat en el tema ara estic fet un figurin.

Ciao, mañana más